Fent Memòria – Per Josep Padró

El 1954 es va construir el camp de bàsquet, en els terrenys encerclats per una tanca que envoltaven l’església i la casa del rector. Estaven plens d’herba i un caminet unia la rectoria amb la porta del darrera de l’església. Aquest caminet només l’utilitzava el capellà per anar de casa seva a l’església. Al mig del terreny, en diagonal, la topografia formava un petit marge.
Com que hi havia fil-ferrada, els nens no hi anàvem a jugar, o hi jugàvem pendents de que algú ens donés quatre crits i ens traiés. També anàvem per unes figues que hi havia a un parell de figueres. Més que mossèn Règul, qui sortia a fer-nos fora era el senyor Rafel Asenjo. L’hort del rector era adossat al camí antic que anava de l’església a la Creu, entre l’església i la rectoria. Tenia una sèquia construïda amb obra i es podia regar perfectament amb aigua de l’aixeta. Aquest hort va funcionar fins a les obres de restauració de l’església. el portava un pagès que devia fer tractes amb el mossèn.
Sembla que la iniciativa de construir un camp de bàsquet va partir d’en Joan Bisbal, un treballador de la fàbrica que viva al carrer Barrau i que tenia un noi i una noia. Joan Bisbal, però, era de Sant Boi i havia estat un bon jugador de la U.E.Santboiana. Quan es va retirar, sembla que va fer d’àrbitre de rugbi. Era un home molt esportista. Gairebé sempre hi va estar vinculat a la UES. Encara viuen el seu fill i la seva filla.
El record vívid que conservo és que un dissabte a la tarda, una colla de nois més grans que jo (jo devia tenir 7 anys), van començar a explanar  amb pics i pales el marge que travessava el descampat en diagonal. Aleshores vaig saber que estaven construint un camp de bàsquet (la paraula “baloncesto” la vam aprendre després i va arribar a substituir la primera fins a la normalització lingüística de la democràcia).
A mi em va semblar una idea peregrina la de jugar a un esport que consistia en tirar la pilota a una cistella i, a sobre, que es podia jugar amb la mà. Internament vaig pensar que devia ser una moda. Jo no sé si havia sentit mai a parlar d’aquest esport o l’havia vist en alguna pel·lícula.
Les obres van anar avançant i els dissabtes a la tarda, fins i tot la canalla, ens concentràvem al camp per traginar cabassos de terra d’un lloc a l’altre.
Finalment es va pavimentar el camp amb “carbonilla”. La “carbonilla” era el residu de la crema del carbó a les calderes de la fàbrica. Segons Eliseu Grañé, el residu s’apilava al costat de la caldera quan es netejava i, amb un muntacàrregues, s’elevava al pla del carrer de la fàbrica formant grans piles. De tant en tant la camioneta-bolquet (un Chevrolet del temps de la Guerra) transportava aquesta carbonilla, que era emprada per diverses coses:
– Per anar terraplenant l’hort de la masia.
– Per pavimentar el camí de Can Ros i el Camí dels bancs del Si no Fos.
El residu, en realitat, era pedra incombustible, de color negre del carbó. Quan es tirava en un camí  s’havia de passar un gran corró de pedra que tenia la fàbrica, estirat pel Chevrolet, que compactava el paviment. Tenia permeabilitat i porositat i l’aspecte era el del “lapil·li” o greda volcànica negra. Amb el pas del temps la pedra s’anava esmicolant i es convertia en pols, una pols negra.
Doncs així es va pavimentar el camp de la “Unión Deportiva San Luís”. vet aquí una altra cosa que jo no entenia. Vale que Sant Lluís era el Centre Parroquial, perquè era de la parròquia, però què tindria que veure la parròquia amb el bàsquet. Aleshores jo no entenia que mossèn Règul vetllava per l’obra social de la parròquia i tractava de “conduir” els nens i els joves amb aquesta obra.
Les cistelles eren muntades sobre un tauler de fusta opaca, que era suportat per dos (o quatre?) pals de secció rectangular i cantells roms. El tauler s’avançava mitjançant un suport en forma d’aspa que l’unia als pals.
No hi havia casetes, i els jugadors, es canviaven a unes dependències de la part del darrera de l’església. Sembla ser que un dia el Joan Montserrat i algú més, jugant amb una pilota, van donar un cop a la imatge del Pare Claret i la van esmicolar. Des de la guerra no s’havia vist una afronta semblant contra la iconografia religiosa, però no hi van haver consells de guerra ni afusellats. El Joan va demanar perdó i no sé si va haver de pagar els plats trencats, que es van enganxar novament. El Pare Claret, fundador de l’ordre dels claretians, era el mismíssim patró del tèxtil!
A la banda del carrer Reixach es va fer com una zona elevada, no sé si rematada per pedres gaudinianes, que servia de “tribuna” i es posaven les autoritats quan hi ha via autoritats. A la resta del camp no hi havia grada. La gent s’hi estava dreta.
La zona del camp de tennis restava com a descampat ple d’herbes. Els nens hi vam descobrir semi-enterrades diverses caixes de rajoles de València acolorides destinades a la construcció de l’¡església. Era un tresor. Amb elles anàvem a lliscar pel pendent de l’escalinata inacabada de l’església fins que algú ens en treia a crits. Aleshores mossèn Règul va fer enganxar unes rajoles planes a la part llisa de l’escala, per tal que no s’hi pogués baixar patinant.
Vàries vegades els del museu de la ceràmica PUJOL I BAUSIS d’Esplugues s’han interessat per la ceràmica gaudiniana, que era feta per ells, i jo els contesto que amb la seva ceràmica jo hi baixava patinant del primer pis a la planta baixa. I és que hi ha gent que se l’ha de desmitificar.
Bé, tornem al camp. Es va refer la fil-ferrada i, aprofitant l’antiga porta d’accés es va restaurar amb unes fustes acoblades sobre el marc de perfil L de ferro, es fan fer uns cartells de fusta amb el nom del club i es van posar els pals de les banderes. Però la gent no acostumava a entrar per aquesta porta. Era més fàcil pujar per les escales del costat de l’església.
Jo no he estat mai esportista i del club no en sé res. Qui en deu saber deu ser l’Eliseu, el Joan Montserrat, l’Armand Casanovas, el Joan Dalmau, el Josep Montañès i no sabria dir-te qui més. Potser l’Eliseu és dels més vells que queden.
El club va arrancar bé. Vestien samarreta blanca amb número blau i pantaló  blau, i gastaven unes bambes altes amb proteccions de goma a l’alçada dels turmells (era un veritable exotisme esportiu).
No recordo la jornada inaugural, però en recordo una (ves a saber si era la jornada inaugural) en la que es va enfrontar un equip de la U.E. Sant Lluís i un Equip del C.E. Eusebi Güell. Els del Güell van baixar de les seves casetes del camp de futbol amb l’equipació “B” (camisa negra amb punys, coll i número groc, i pantaló negre). En arribar corrent i alineats al camp de bàsquet el Jaume Vicenç (pare del Joan Vicenç i del noi Vicens casat amb l’ex alcaldesa) va botar la pilota al mig del camp i va fer un xut cap a la porteria, fet que va servir per fer valer els seus atributs futbolístics i va causar una gran riallada entre el públic.
Un segon record que tinc és el d’un partit jugat entre la U.E. Sant Lluís i la Navy americana. Això devia ser el 1954 o 1955. Jo anava a la classe dels petits de l’escola, amb la senyoreta Maria Àngela Baiget. La recordo aprenent-se unes paraules en anglès per dir alguna cosa als mariners nord americans.
Suposo que el fet s’emmarca en la recepció que en un d’aquells anys les autoritats civils, militars i econòmiques de Barcelona van dispensar als comandaments de la VI Flota del Mediterrani, que era la primera vegada que venia al port de Barcelona com a conseqüència dels pactes Franco- Eisenhower. Recordo haver llegit que els Bertrand Serra haurien anat a aquella recepció. Potser d’allà en va sortir la idea de confraternitzar en un partit de bàsquet. Però no ho puc assegurar.
El partit  no va tenir color. Ells eren negres o blancs, però tots eren alts i sabien jugar a bàsquet, perquè devien haver nascut amb una pilota del bàsquet a les mans i nosaltres ho havíem descobert feia quatre dies.
Els mariners ens van obsequiar amb xiclets del tipus rectangular i pla, contràriament a les barretes rosades del xiclet que compràvem els diumenges al cine de Sant Lluís. Va ser el “xiclet americà”. Els govern ens enviava llet  en pols i formatge de “l’ajuda americana”. Els pobres del poble la van rebre. Benvingut mister Marshall.
Uns anys després van fer el camp de tennis i no sé si es va inaugurar amb un partit Gimeno-Gisbert (potser és una al·lucinació meva). Aquest camp ja no va ser tant una iniciativa popular com una construcció encarregada a alguna empresa.
Mossèn Règul va anar arranjant l’entorn del camp amb un banc perimetral i es van construir unes casetes al costat de la rectoria. No sé quan es va pavimentar el camp amb portland i es van posar les porteries de vidre (el Josep  Fernández les va acollar). Finalment es va fer un paviment dur pel camp de tennis.
Sembla que en un moment d’alta participació de jugadors van sortir discrepàncies que desconec (pregunta a l’Eliseu) i en el mateix camp hi jugava un equip “d’Educación y Descanso” (això era una cosa del Movimiento Nacional). Va durar poc.
Pel que fa a les lligues, jo crec que s’havia jugat a lligues de la Federació, una lliga catòlica que es deia OAR i potser la lliga “d’Educación y Descanso”.